divendres, 27 de febrer del 2009
Enquesta 1
Els resultats han estat els següents: Sí 50%, no 0% i en ocasions especials 50%. A partir d'aquests resultats arribem a la conclusió que a la majoria dels nostres lectors els agrada llegir i això és molt positiu, d'altra banda a l'altra meitat els agrada però només en ocasions especials, caldria saber és clar, quines són aquestes ocasions especials per a cadascú (una vegada a la setmana, una vegada l'any, quan estic sol/a...).
Com a conclusió, podem dir que el més positiu ha estat que a ningú no li agrada llegir, de moment ens quedem amb aquest aspecte. Ara només queda dir-vos que la següent enquesta és sobre l'illa del tresor, ja està penjada i esperem la vostra participació!!
Gràcies!
dissabte, 21 de febrer del 2009
Quants tipus de pirates trobem???
Aquestes persones amb l’únic objectiu del lucre personal, aconseguien grans botins després de la captura de vaixells i la venta de tot allò de valor capturat, el buc, peces d’artilleria, esclaus i rescats per passatgers .
El seu mètode de lluita era fonamentalment destruir les veles del vaixell per tal d’impedir la seva capacitat de maniobrar i fugir.
Corsari: es aquell navegant “patrocinat” per un país, és a dir, un país li atorgava un permís anomenat Patent de Cors pel qual podia practicar la pirateria contra vaixells dels països enemics rebent a canvi una part del botí. L’altra part anava a parar a la nació que atorgava la patent. La activitat corsària va estar sempre a càrrec de particulars que armaven bucs una vegada havien obtingut la patent i que recuperaven la seva inversió amb el botí obtingut amb els vaixells i amb els rescats per passatgers. La principal diferencia amb el pirata és que aquest podia atacar qualsevol vaixell i no havia de repartir el botí amb ningú.
Bucaner: era en el seu origen un habitant de la part occidental de l’illa de La Espanyola, actual Haití i República Dominicana, que es dedicava a caçar vaques i porcs salvatges per bucanear, és a dir, fumar la carn i vendre-la als vaixells que navegaven per les aigües del mar Carib.
Quan les autoritats espanyoles van exterminar als animals en què es basava el comerç dels bucaners, i les autoritats franceses, que governaven la Tortuga, van dictar lleis en contra seva, molts d’ells es van establir a l’illa de la Tortuga unint-se als filibusters, per dedicar-se a la pirateria, sobretot contra els espanyols.
dimecres, 18 de febrer del 2009
R. L. Stevenson
Provinent d’una família burgesa, Stevenson va passar una infància feliç i despreocupada. A causa de la seva precària salut la seva mare no el va fer cursar en cap estudi, i això va fer que fins als 8 anys fos completament analfabet. Durant la seva adolescència va acompanyar el seu pare en els seus freqüents viatges.
Va ingressar a la Universitat d'Edimburg com estudiant d’enginyeria nàutica. L'elecció d’aquesta carrera va ser més per la influència del seu pare, que era enginyer, que per pròpia vocació. Això el va portar a l’abandonament de l'enginyeria. L'any 1875 va començar a practicar com a advocat. Tampoc va tenir una carrera brillant en aquest camp, ja que el seu interès es concentrava més en l’estudi de la llengua.
Aviat van aparèixer en ell els primers símptomes de la tuberculosi i inicià una sèrie de viatges pel continent. L'any 1876, als 26 anys, va conèixer Fanny Osbourne a França, una nord-americana deu anys més gran que ell. Fanny estava separada del seu marit; descansava i pintava, amb la seva germana i els seus fills. Stevenson i Fanny es van enamorar. Va publicar el seu primer llibre l'any 1878, ella va partir cap a Califòrnia per tramitar el seu divorci, i Stevenson la va seguir. L'any 1880, quan ell tenia 30 anys, es van casar. La parella va viure un temps a Calistoga, al Llunyà Oest. Va escriure històries de viatges, d'aventures i romanços. La seva obra és molt versàtil: ficció, assaig, etc.
A partir d'aquest any, la salut de Stevenson va començar a empitjorar. El matrimoni es va mudar a Edimburg, després a Davos, Suïssa, i finalment es va instal·lar en una finca que el vell Stevenson els va regalar, al balneari de Bournemouth. Tres anys més tard van partir a Nova York, on Stevenson va fer amistat amb Mark Twain, autor de Les aventures de Tom Sawyer. Després d'una breu estada a San Francisco, decideixen realitzar un viatge cap a les illes del Pacífic Sud, on finalment s'estableixen amb els fills de Fanny, la germana d'aquesta, Belle, i la senyora Stevenson (el pare del novel·lista havia mort en aquells dies). No és precisament un rebuig furiós de la civilització: la casa del matrimoni és confortable; la relació de Stevenson amb els aborígens és cordial, però política: de fet, l'escriptor pren partit per un dels caps locals contra la dominació alemanya de l'arxipèlag i escriu a la premsa britànica sobre la penosa situació samoana.
Va morir d'un atac cerebral. Un any abans, va relatar en una carta: "Durant catorze anys no he conegut un sol dia efectiu de salut. He escrit amb hemorràgies, he escrit malalt, entre raneres de tos, he escrit amb el cap donant tombs". El seu cos va ser enterrat a la mateixa illa d'Upolu, al mont Vaea.
Davant l'aparició de la novel·la naturalista o psicològica, Stevenson va reivindicar el relat clàssic d'aventures, en el qual el caràcter dels personatges es dibuixa en l'acció. El seu estil elegant i sobri i la naturalesa dels seus relats i les seves descripcions va influir en escriptors del segle XX com Jorge Luis Borges.
També és coneguda la seva afició a l'alcohol, fet que li va implicar diversos problemes de salut.
diumenge, 15 de febrer del 2009
El llibre viatger
Un tema interessant i que ens fascina és el món dels llibres. Normalment, dels llibres només se’n parla del contingut: que si són d’aventures, romàntics, d’intriga, cavallerescos... que si l’autor amb aquest personatge ha volgut dir tal cosa... D’acord, això és un aspecte respectable, ja que els llibres són per llegir-los i, com hem dit més d’una vegada a classe, per transportar-nos a un altre món, i si tenim sort i el llibre és bo, a una altra galàxia.
Però del que us volem parlar en aquesta mena d’article d’opinió és el llibre com a figura física, aquell que anem a comprar i va parar dins la bossa de la botiga juntament amb el tiquet (per si de cas no hem estat afortunats amb l’elecció) o com és el cas d’alguns de nosaltres, aquell llibre que agafem de la biblioteca. No us heu preguntat mai qui l’ha tingut abans, d’on era, per on l’havia portat o quin era el seu lloc de descans en els períodes d’absència lectora? Bé, doncs nosaltres sí.
El comprem o l’agafem en forma de préstec i se’ns acudeix que una de les possibles històries que ha pogut tenir aquest llibre seria...
“L’agafem del taulell i demanem una bossa, per poder-lo dur amb més comoditat. El podem passejar per tota la ciutat fins a arribar a casa. Al final, aquella bossa que pesava tan poc es va convertint en una espècie d’element volàtil que no para de donar-se cops amb tot objecte que se’ns creua. Quan arriba aquest punt, per una senzilla raó de confortabilitat, la bossa, el tiquet i (com no) el llibre van a parar a dins la bossa de mà (sí, sí, aquelles que tenen la espectacular qualitat que hi arribem a trobar fins i tot la cosa més insospitada).
Arribem a casa i què fem? Tirem la bossa damunt del llit i en la darrera cosa que pensem és en buidar-ne el contingut. Arriba el dia següent, i en un d’aquells moments que a la televisió només fan pel·lícules que l’únic que les dista de les telenovel·les veneçolanes és, precisament, l’origen, recordem que el dia anterior havíem comprat/demanat el famós llibre. Anem a la terrassa, i entre núvols que van passant comencem el primer capítol i decidim subratllar frases d’aquelles per recordar o apuntar-hi comentaris. Quan el sol ja s’amaga darrera la muntanya, decidim recloure’ns a casa i (potser) trucar a aquell amic o amiga que fa tant que no veiem. “Vols anar aquest cap de setmana a –posem per cas- Torroella de Montgrí?” “D’acord”. Ens fem la bossa i una de les coses que ens hi fiquem és aquell llibre “per si de cas tingués un moment”. Hi arribem i anem a donar un vol per la platja, ens asseiem i se’ns acut que podria ser bon moment, entre el so de les ones del mar i l’oloreta que fa l’aire a sal, de continuar llegint. Ve una revolada de vent d’aquells que aixequen la sorra, però es queda just al punt que no molesta. Entre les pàgines del llibre, sense voler-ho es queden uns quants grans de sorra reclosos entre els plecs del llom.
Diumenge per la tarda, arribem a casa. A la nostra germana gran li dóna per llegir-se la contraportada i resulta ser que li agrada, però no només això, sinó que mentre ho fa es beu la seva tassa de cafè amb llet que, oh casualitat, va a parar-ne unes gotes a la tapa. “A la tapa del meu llibre!”. Ja és inútil. “Menys mal que a les bibliotecàries se’ls hi va acudir la genial idea de folrar-los”-pensem.
Passen els dies i aquell llibre es va fent més lleuger de llegir, les últimes pàgines, els darrers capítols. “Va, a l’hora en punt deixo de llegir-lo i em fico a fer una mica de “...” –ho deixo a la vostra elecció-“. Però no, passa l’hora, i la següent i cada pàgina es fa més interessant que la darrera, impossible parar. Se’ns passa pel cap comptar les pàgines que ens queden per arribar a l’última plana (aquella que sempre deixen en blanc, davant i darrere). “Ara pel que queda...”
I... final! “sí, ha valgut la pena”.”
Una altra història d’aquest llibre podria ser...
""Caram! Aquí al llom d'aquest llibre hi ha sorra... d'on deurà ser? I aquestes paraules escrites als marges? i...""
dimarts, 10 de febrer del 2009
Presentació
Hem decidir crear aquest bloc per tal d'explicar les sensacions que ens produeix la literatura, les nostres opinions... amb la finalitat de passar-nos-ho bé i fer-vos participar en aquesta experiència.
Us informem que, entre les activitats que tenim pensades, s'hi troba la de passar-vos una enquesta cada mes i comentar també els resultats (la d'aquest mes ja la teniu penjada!).
Acabar dient-vos que esperem que disfruteu amb aquest bloc i que, entre tots, poguem fer de la lectura una bona aliada!!