diumenge, 26 d’abril del 2009

Lewis Carroll


Charles Lutwidge Dodgson fue un diácono anglicano, matemático, fotógrafo y escritor británico, nacido el 27 de enero de 1832 en Daresbury (Cheshire) y fallecido el 14 de enero de 1898 en Guildford (Surrey). Estos datos poco quieren decir si no agregamos que Dogson escribía bajo el seudónimo de Lewis Carroll y que fue autor del clásico “Las aventuras de Alicia en el país de las maravillas”.

La familia Dogson fue un típico exponente de la clase alta británica, con miembros que seguían carreras dentro de la Iglesia (el bisabuelo del escritor llegó a ser obispo) o del Ejército (su abuelo fue capitán del ejército y murió en batalla).

Lewis Carroll tuvo diez hermanos y pasó su infancia y juventud en Croft-on-Tees, una localidad en la que se instaló junto a su familia debido al trabajo parroquial de su padre. Comenzó su instrucción en su propio domicilio, hasta que a los 12 años fue inscripto en una escuela privada en Richmond y luego, en 1845, se pasó al Rugby School. Su formación continuó en el Christ Church de la Universidad de Oxford, donde se desempeñó como profesor de matemáticas durante 26 años.

A lo largo de su vida, Carroll debió afrontar diversos problemas físicos y de salud. Se ha comentado que, de niño, fue obligado a abandonar su tendencia a ser zurdo, algo que nunca pudo ser comprobado. También fue tartamudo, padeció sordera en el oído derecho y le diagnosticaron epilepsia.

En 1856, Carroll se acercó al mundo de la fotografía, por influencia de su tío Skeffington Lutwidge y de su amigo Reginald Southey. Tuvo entre sus maestros a Oscar Gustav Rejlander, uno de los pioneros del arte fotográfico. Carroll solía retratar a pequeñas niñas, incluso posando desnudas, por lo que algunos lo acusaron de pedófilo. En 1880, cuando poseía su propio estudio en el barrio de Tom Quad y ya había tomado más de 3.000 imágenes, abandonó su carrera como fotógrafo.
¿Qué hay de su actuación en el campo literario? Comenzó aproximadamente en 1854, con el envío de poesías y cuentos satíricos a diversas revistas, como “The comic times” y “The train”. En 1856 publicó la primera obra bajo el seudónimo con el que pasaría a la historia: un poema titulado “Solitude”.

El 4 de julio de 1862, Carroll realizó un paseo en barco por el río Támesis junto a su amigo Henry Liddell y las tres hijas de éste: Lorina, Alice y Edith. Allí improvisó una historia que fascinó a Alice y que luego le regaló por escrito: “Las aventuras de Alicia bajo tierra” (“Alice”s Adventures Under Ground”). Esa obra, luego corregida y ampliada, fue publicada en 1865 como “Las aventuras de Alicia en el país de las maravillas” (“Alice”s Adventures in Wonderland”).
El éxito comercial de dicho libro lo llevó a escribir una continuación, titulada “Alicia a través del espejo” (“Through the Looking-Glass and what Alice Found There”). Luego presentaría obras como “La caza del Snark” (“The Hunting of the Snark”), “Silvia” y “Bruno”, además de varios artículos y ensayos sobre matemática
.

"El Conejo Blanco" - Perdidos

L'altre dia mirant la popular sèrie de "Perdidos" ens vam adonar que el títol d'aquell capítol portava un nom peculiar, s'anomenava "El conejo blanco" i el primer que ens va venir al cap va ser el llibre de "Alicia al País de les Meravelles".
Després de mirar el capítol vam reconèixer el simbolísme del conill blanc.
Us deixem un tros d'aquest capítol per tal que vosaltres també ho pogueu veure.


diumenge, 19 d’abril del 2009

Alicia en el país de las maravilla


Título: Alicia en el país de las maravillas
Autor: Lewis Carroll
Editorial: Bibliotex
Ilustrador: Cristina García Ganga
Traductor: Luís Maristany




Argumento: Las sorpresas empiezan cuando la soñadora Alicia se topa con un conejo blanco que tiene mucha prisa. Siguiéndole dentro de su madriguera, Alicia caerá en un mundo extraordinario donde conocerá los personajes más fascinantes y extraños que uno puede imaginar: el Ratón, el Gato sonriente, el Sombrerero o la Liebre de Marzo. Además verá reducido su tamaño y después agigantado, participará en una carrera con animales, tomará el té con gente extravagantes y jugará al croquet con personajes sacados de un juego de cartas que le molestaran sin cesar. Afortunadamente se despierta a tiempo, antes de que su aventura termine mal.

dijous, 16 d’abril del 2009

el llibre viatger

n tema interessant i que ens fascina és el món dels llibres

Un tema interessant i que ens fascina és el món dels llibres. Normalment, dels llibres només se’n parla del contingut: que si són d’aventures, romàntics, d’intriga, cavallerescos... que si l’autor amb aquest personatge ha volgut dir tal cosa... D’acord, això és un aspecte respectable, ja que els llibres són per llegir-los i, com hem dit més d’una vegada a classe, per transportar-nos a un altre món, i si tenim sort i el llibre és bo, a una altra galàxia.

Però del que us volem parlar en aquesta mena d’article d’opinió és el llibre com a figura física, aquell que anem a comprar i va parar dins la bossa de la botiga juntament amb el tiquet (per si de cas no hem estat afortunats amb l’elecció) o com és el cas d’alguns de nosaltres, aquell llibre que agafem de la biblioteca. No us heu preguntat mai qui l’ha tingut abans, d’on era, per on l’havia portat o quin era el seu lloc de descans en els períodes d’absència lectora? Bé, doncs nosaltres sí.

El comprem o l’agafem en forma de préstec i se’ns acudeix que una de les possibles històries que ha pogut tenir aquest llibre seria...


L’agafem del taulell i demanem una bossa, per poder-lo dur amb més comoditat. El podem passejar per tota la ciutat fins a arribar a casa. Al final, aquella bossa que pesava tan poc es va convertint en una espècie d’element volàtil que no para de donar-se cops amb tot objecte que se’ns creua. Quan arriba aquest punt, per una senzilla raó de confortabilitat, la bossa, el tiquet i (com no) el llibre van a parar a dins la bossa de mà (sí, sí, aquelles que tenen la espectacular qualitat que hi arribem a trobar fins i tot la cosa més insospitada).

Arribem a casa i què fem? Tirem la bossa damunt del llit i en la darrera cosa que pensem és en buidar-ne el contingut. Arriba el dia següent, i en un d’aquells moments que a la televisió només fan pel·lícules que l’únic que les dista de les telenovel·les veneçolanes és, precisament, l’origen, recordem que el dia anterior havíem comprat/demanat el famós llibre. Anem a la terrassa, i entre núvols que van passant comencem el primer capítol i decidim subratllar frases d’aquelles per recordar o apuntar-hi comentaris. Quan el sol ja s’amaga darrera la muntanya, decidim recloure’ns a casa i (potser) trucar a aquell amic o amiga que fa tant que no veiem. “Vols anar aquest cap de setmana a –posem per cas- Torroella de Montgrí?” “D’acord”. Ens fem la bossa i una de les coses que ens hi fiquem és aquell llibre “per si de cas tingués un moment”. Hi arribem i anem a donar un vol per la platja, ens asseiem i se’ns acut que podria ser bon moment, entre el so de les ones del mar i l’oloreta que fa l’aire a sal, de continuar llegint. Ve una revolada de vent d’aquells que aixequen la sorra, però es queda just al punt que no molesta. Entre les pàgines del llibre, sense voler-ho es queden uns quants grans de sorra reclosos entre els plecs del llom.

Diumenge per la tarda, arribem a casa. A la nostra germana gran li dóna per llegir-se la contraportada i resulta ser que li agrada, però no només això, sinó que mentre ho fa es beu la seva tassa de cafè amb llet que, oh casualitat, va a parar-ne unes gotes a la tapa. “A la tapa del meu llibre!”. Ja és inútil. “Menys mal que a les bibliotecàries se’ls hi va acudir la genial idea de folrar-los”-pensem.

Passen els dies i aquell llibre es va fent més lleuger de llegir, les últimes pàgines, els darrers capítols. “Va, a l’hora en punt deixo de llegir-lo i em fico a fer una mica de “...” –ho deixo a la vostra elecció-“. Però no, passa l’hora, i la següent i cada pàgina es fa més interessant que la darrera, impossible parar. Se’ns passa pel cap comptar les pàgines que ens queden per arribar a l’última plana (aquella que sempre deixen en blanc, davant i darrere). “Ara pel que queda...”

I... final! “sí, ha valgut la pena”.


Una altra història d’aquest llibre podria ser...


Caram! Aquí al llom d’aquest llibre hi ha sorra... d’on deurà ser? I aquestes paraules escrites als marges?i...”.

dimecres, 1 d’abril del 2009

L'illa del tresor


Títol: Isla del tesoro
Autor: Robert Louis Stevenson
Editorial:
Il·lustrador:
Traductor:

Argument: Jim Hawkins es un adolescent que juntament amb els seus pares treballa a la taberna del “Almirante Benbow”. Un dia apareix un pirata, Bones, que poseeix un vell cofre. A la taberna també hi va un mariner sec la mateixa nit que el pare de Jim mor. Aquest amenaça a Bones dient-li que recuperarà el cofre sigui com sigui. Bones mor a causa de la seva excessiva addicció a l'alcohol. Jim i la seva mare fugen amb el contingut del cofre mentre el sec i els seus homes destrueixen la taberna.
Jim avandona a la seva mare i es refugia a la casa del cavaller Trelawney juntament amb el doctor Livesey. Aquí hi podem veure que la separació és un tema important en el llibre pel que fa als aspectes familars i el lligam que tot fill té amb la seva mare.
Jim els hi ensenya el mapa del tresor que va trobar a l'interior del cofre de Bones i van decidir de buscar-lo. Trelawney aconsegueix com a tripulants a Long John Silver, ex cuiner del Capità Flint, i el Capità Smollet comandant de l' Hispaniola. Malgrat les queixes de Smollet, el vaixell va sortir del port. Durant la travessia, Jim cau a un barril de pomes i, dins d'ell, escolta els plans de traïció de Silver i altres pirates. Jim comenta la injúria als seus companys.
Després d'arribar a la illa, Silver i la majoria dels mariners deslleials van desembarcar. Jim va amb ells, es troba amb Ben Gunn, un bell pirata que va ser avandonat pel capità Flint.
Jim se les ingènia per a salvar als seus amics però passant abans per la suposada amistat entre ell i Flint que després va ser interessada. Jim, Silver i els demés Al final Jim, Silver y los demás van a la cova de Ben Gunn el qual havia trobat el tresor i el va traslladar fins aquí.Van carregar el tresor a la Hispaniola i van tornar cap a casa, a Anglaterra.

Vídeo Peter Pan

A vegades hi ha grups musicals que s'inspiren en contes infantils per crear les seves lletres. En aquest cas el Canto del loco ha fet reviure la màgia que desprèn un personatge com Peter Pan, tant en persones grans com petites.


Biografia L. F. Baum


Lyman Frank Baum (Chittenango, 15 de maig de 1856 – Hollywood, 6 de maig de 1919) va ser un escriptor, actor i director de cinema estaunidenc, cèlebre per ser el creador, junt amb l'il·lustrador W. W. Denslow, d'un dels llibres més populars de la literatura infantil nord-americana, El meravellós màgic d'Oz, més conegut avui dia amb el títol més simple de El màgic d'Oz. Va escriure'n tretze seqüeles, nou novel·les fantàstiques de tema diferent, i una gran quantitat d'altres obres, i va fer nombrosos intents per portar les seues obres a l'escenari i a la pantalla.


Infantesa i joventut

Frank va nàixer a Chittenango, Estat de Nova York, en el si d'una devota família metodista d'origen alemany per part de pare i irlandesa-escocesa per part de mare. Va ser el seté de nou infants nascuts de Cynthia Stanton i Benjamin Ward Baum, dels quals només van sobreviure cinc fins a l'edat adulta. Va ser anomenat "Lyman", com el germà del pare, però sempre va rebutjar aquest nom, i s'estimava més ser anomenat com "Frank". Sa mare, Cynthia Stanton, era una descendent directa de Thomas Stanton, un dels fundadors de l'actual ciutat de Stonington, Connecticut. Benjamin Baum era un ric empresari, que havia fet la seua fortuna en els camps de petroli de Pennsylvania. Frank va créixer a la residència dels seus pares, Rose Lawn, la qual sempre va recordar com una mena de paradís. Sent un infant petit, va ser educat a casa per tutors, però als 12 anys va ser enviat a la Peekskill Military Academy. Frank era un infant malaltís i fantasiós, i els seus pares degueren pensar que necessitava endurir-se. Però després de dos anys absolutament dissortats en l'acadèmia militar, se li va permetre tornar a casa. Frank Joslyn Baum reivindica que va ser arran d'un incident descrit com un "atac al cor", però no hi ha evidència contemporània d'aquest fet. Frank va començar a escriure molt petit, potser degut a una primerenca fascinació per la impremta. Son pare va comprar una senzilla impremta, i Frank va usar-la per a produir el periòdic The Rose Lawn Home Journal amb l'ajut del seu germà menut, Harry Clay Baum, a qui sempre va estar molt unit. Els germans van publicar diversos números del periòdic, incloent-hi anuncis pagats. Als 17 anys ja havia creat un segon periòdic amateur, The Stamp Collector, imprimit un pamflet d'11 pàgines titulat Baum's Complete Stamp Dealers' Directory, i havia creat en companyia d'amics un negoci de segells. En aquesta mateixa època va començar la seua dedicació al teatre, una activitat que el fascinava i que en diverses ocasions va portar-lo al fracàs i quasi a la ruïna. El seu primer fracàs va tenir lloc quan una companyia teatral local el va implicar econòmicament en la renovació del vestuari, amb la promesa de confiar-li papers principals, promesa que no arribaria a acomplir-se. Desil·lusionat, Baum va deixar el teatre—temporalment—i se'n va anar a treballar d'empleat en la companyia comercial del seu cunyat a Syracuse. Un dia, va trobar un company mort en un magatzem tancat, un aparent suïcidi. Aquest incident sembla haver inspirat la seua narració sobre una cambra segellada, "The Suicide of Kiaros". A l'edat de 20 anys, Baum va trobar una nova vocación: la cria d'aus, que va esdevenir una bogeria nacional per aquell temps. Va especialitzar-se en la cria d'una raça especial d'aus, el pollastre d'Hamburg. L'any 1880 va fundar una revista mensual, The Poultry Record, dedicada a la cria d'aus, i l'any 1886, quan tenia 30 anys, va publicar el seu primer llibre: The Book of the Hamburgs: A Brief Treatise upon the Mating, Rearing, and Management of the Different Varieties of Hamburgs, dedicat a la cria del pollastre d'Hamburg. Però Baum mai no va romandre lluny dels escenaris. Va continuar representant papers en comèdies, utilitzant els noms artístics de Louis F. Baum i George Brooks. L'any 1880, son pare li va fer construir un teatre a Richburg en l'Estat de Nova York, i Baum va emprendre la tasca d'escriure obres de teatre i crear una companyia. The Maid of Arran (La donzella d'Arran), un melodrama amb cançons basada en la novel·la A Princess of Thule, de William Black, va proporcionar-li un modest èxit. Baum no només va escriure l'obra, sinó que també va compondre'n les cançons (avançant un prototípic musical, atès que les cançons estaven relacionades amb l'argument i l'acció), i va actuar en el paper protagonista. La seua tia, Katharine Gray, va representar el paper de la seua tia. Va ser el fundador de la Syracuse Oratory School, i Baum anunciava entre els serveis en el catàleg, l'ensenyament de teatre, incloent-hi escenografia, creació literària, direcció teatral, traducció (francès, alemany, i italià), revisió, i opereta, tot i que no era possible fer tant. El 9 de novembre de 1882, es va casar amb Maud Gage, filla de Matilda Joslyn Gage, una famosa sufragista. Mentre estava de gira amb The Maid of Arran, el teatre de Richburg es va cremar durant una producció d'una obra de Baum titulada irònicament, Matches ("Mistos"), així com el vestuari i decorats.


Els anys a Dakota del Sud

Al juliol de 1888, Baum i la seua esposa van traslladar-se a Aberdeen, Dakota del Sud, on van obrir una botiga, "Baum's Bazaar". El seu hàbit de vendre a crèdit va conduir a la fallida del negoci, així que Baum va tornar a editar un periòdic local, The Aberdeen Saturday Pioneer, on escrivia una columna, "Our Landlady". La descripció que Baum fa de Kansas a El meravellós màgic d'Oz es basa en en el eixut paisatge de Dakota del Sud. Durant una gran part d'aquest període, Matilda Joslyn Gage va viure a la casa dels Baum.


Ultims anys i últimes obres

Amb l'èxit del Màgic en llibre i en el teatre, Baum i Denslow esperaven que la sort els somriuria una tercera vegada i l'any 1901 van publicar Dot and Tot of Merryland. El llibre va ser un dels més febles de Baum, i el seu fracàs va refredar les seues relacions amb Denslow. Va ser llur darrera col·laboració. Diverses vegades durant el desenvolupament de la sèrie d'obres sobre Oz, Baum va declarar que havia escrit el seu últim llibre sobre el tema i va dedicar-se a escriure altres obres que recreaven mons fantàstics diferents, incloent-hi The Life and Adventures of Santa Claus i Queen Zixi of Ix. Tanmateix, persuadit per la demanda popular, cartes de xiquets, i el fracàs dels seus nous llibres, acabava per tornar al tema d'Oz. Totes les seues novel·les han caigut en el domini públic en la major part dels països, i moltes es troben disponibles en anglès a través del Projecte Gutenberg. A causa del seu durador amor pel teatre, sovint va finançar musicals, de vegades amb pèrdues econòmiques. Un dels seus pitjors fracassos financers va ser l'obra The Fairylogue and Radio-Plays (1908), que combinava projecció de diapositives, cine i actors en directe amb una lectura de Baum simulant un reportatge sobre la Terra d'Oz. En aquesta ocasió, Baum va fer fallida i no va poder pagar els deutes amb la companyia que produïa les pel·lícules per a l'espectacle. No va recuperar una situació financera estable en un grapat d'anys, després de vendre els drets d'explotació d'algunes de les seues primeres obres, incloent-hi El meravellós màgic d'Oz. Això va desembocar en què l'empresa editorial M.A. Donahue Company va començar a traure edicions barates de les primeres obres de Baum, i el reclam publicitari era que aquestes primeres obres de Baum, molt més econòmiques, eren millors que les noves i més cares. Baum va haver de transferir la major part de les seues propietats a nom de la seua esposa, a excepció de la seua roba, la seua biblioteca (fonamentalment composta per llibres infantils, com ara els contes de fades d'Andrew Lang, el retrat del qual tenia en el seu estudi), i la seua màquina d'escriure, com si les finances foren cosa de Maud. D'aquesta manera van perdre molt menys del que podien haver perdut. El seu últim llibre sobre Oz, Glinda of Oz va ser publicat un any abans de la seua mort, però les series sobre Oz van ser continuades més enllà de la mort del seu creador per altres autors, entre els que cal destacar Ruth Plumly Thompson, que va escriure noranta llibres addicionals sobre Oz.

Kenneth Grahame

Kenneth Grahame fou un escriptor britànic que va néixer a Edimburg el 8 de març de 1859 i va morir a Pangbourne, al comtat de Berkshire, el 6 de juliol de 1932.

Quan va quedar orfe de mare, Grahame va anar a viure amb la seva àvia a Berkshire, on després situaria l'acció dels seus llibres The Golden Age (1895) i Dream Days (1898), el qual inclou la narració The Reluctant Dragon (publicada originàriament en català amb el títol de Sant Jordi i el drac gandul). Va fer estudis a Oxford, però no va poder entrar-hi de professor i va treballar al Banc d'Anglaterra, del qual en va arribar a ser secretari, fins a la seva jubilació el 1907.

Es va relacionar amb Alfred Tennyson, Robert Browning, John Ruskin i William Morris i va adquirir un gran renom com a narrador infantil, arran sobretot de la seva novel·la El vent entre els salzes (1908), un clàssic de la literatura infantil escrit en un principi com un seguit de xerrades adreçades al seu fill, que era igual de tossut que el senyor Gripau (Toad of Toad Hall), un dels protagonistes de la novel·la.

L'il·lustrador més cèlebre d'aquesta obra fou Ernest Howard Shepard. El 1967 el grup britànic Pink Floyd es va inspirar en aquesta novel·la per fer el seu disc The Piper at the Gates of Dawn.

Vídeo El mago de Oz

El Mago de Oz ens ha ensenyat com les aparences enganyen i tot el que pensem que són els nostres defectes es poden arribar a convertir en les nostres virtuds. Aquest vídeo ens mostra com el Lleó Poruc és un animal que arrisca la seva vida per salvar la dels seus companys i com l'Espantaocells és capaç de tenir idees d'allò més brillants per tal de sortir d'un embolic.



El viento en los sauces



Títol: El viento en los sauces
Autor: Kenneth Grahame
Editorial: Valdemar
Il·lustrador: Ernest H. Shepard y Arthur Rackham
Traductor: Juan Antonio Santos


Argument: Un talp, cansat de tanta neteja de primavera, surt a passejar i coneix a una rata d'aigua. Fan amistat i es queda a viure amb ell. Coneix a diversos personatges que habiten als voltants (el Gripau, el Teixó, la Nutria) i s'endinsen junts en diverses aventures. A la novel·la s'hi pot veure una representació de le classes socials ingleses, el Gripau, un personaje clau en la historia, sembla ser un membre de les classes més altes; la Rata i el Teixó representen les classes mitges, i el Talp, degut a la seva propia naturalesa, representa a les classes més baixes, als treballadors de la classe obrera. El llibre està escrit en un lenguatge molt planer i accessible per a totes les edats,exceptuant les més baixes per les dimensions d'aquest. Té alguns punts de poesia i sentit de l'humor. Destaquen els valors de l'amistat, la lleialtat, la satisfacció de portar una vida ocupada i laboriosa, els simples plaers de les menjades amb els amics simples plaers. Cal remarcar el personatge del Gripau per la seva insaciable avarícia.

Vídeo Illa del Tresor

cTot i que a partir de la lectura és més fàcil deixar volar la nostra imaginació i arribar a fer nostres els diferents personatges que apareixen en una obra, hem pensat que una altra manera d'endinsar-nos en la història és mitjançant imatges. És per aquesta raó que hem decidit penjar vídeos relacionats amb els llibres que anem llegint.

Aquí teniu el primer, és la famosa cançó que els pirates de l'Illa del tresor tararejaven a qualsevol hora del dia.



Enquesta 2


La segona enquesta que hem fet, tracta de l'illa del tresor. La pregunta era: Quin personatge de l'illa del tresor t'agradaria ser?

Les possibles opcions eren: Jim, Silver, Ben Gunn, Doctor Livesey o cavaller Trelawney. El resultat ha estat molt igualat: en Silver, Ben Gunn i cavaller Trelawney han quedat empatats, el doctor Livesey, en canvi, no ha rebut cap vot. El guanyador, per tant, només amb un punt de diferència, ha estat en Jim.

La nostra conclusió és que a la gent li agrada el personatge d'en Jim perquè és qui viu la història més intensament, ja que el lector s'identifica amb ell.