El llibre viatger

Un tema interessant i que ens fascina és el món dels llibres. Normalment, dels llibres només se’n parla del contingut: que si són d’aventures, romàntics, d’intriga, cavallerescos... que si l’autor amb aquest personatge ha volgut dir tal cosa... D’acord, això és un aspecte respectable, ja que els llibres són per llegir-los i, com hem dit més d’una vegada a classe, per transportar-nos a un altre món, i si tenim sort i el llibre és bo, a una altra galàxia.

Però del que us volem parlar en aquesta mena d’article d’opinió és el llibre com a figura física, aquell que anem a comprar i va parar dins la bossa de la botiga juntament amb el tiquet (per si de cas no hem estat afortunats amb l’elecció) o com és el cas d’alguns de nosaltres, aquell llibre que agafem de la biblioteca. No us heu preguntat mai qui l’ha tingut abans, d’on era, per on l’havia portat o quin era el seu lloc de descans en els períodes d’absència lectora? Bé, doncs nosaltres sí.

El comprem o l’agafem en forma de préstec i se’ns acudeix que una de les possibles històries que ha pogut tenir aquest llibre seria...

“L’agafem del taulell i demanem una bossa, per poder-lo dur amb més comoditat. El podem passejar per tota la ciutat fins a arribar a casa. Al final, aquella bossa que pesava tan poc es va convertint en una espècie d’element volàtil que no para de donar-se cops amb tot objecte que se’ns creua. Quan arriba aquest punt, per una senzilla raó de confortabilitat, la bossa, el tiquet i (com no) el llibre van a parar a dins la bossa de mà (sí, sí, aquelles que tenen la espectacular qualitat que hi arribem a trobar fins i tot la cosa més insospitada).

Arribem a casa i què fem? Tirem la bossa damunt del llit i en la darrera cosa que pensem és en buidar-ne el contingut. Arriba el dia següent, i en un d’aquells moments que a la televisió només fan pel·lícules que l’únic que les dista de les telenovel·les veneçolanes és, precisament, l’origen, recordem que el dia anterior havíem comprat/demanat el famós llibre. Anem a la terrassa, i entre núvols que van passant comencem el primer capítol i decidim subratllar frases d’aquelles per recordar o apuntar-hi comentaris. Quan el sol ja s’amaga darrera la muntanya, decidim recloure’ns a casa i (potser) trucar a aquell amic o amiga que fa tant que no veiem. “Vols anar aquest cap de setmana a –posem per cas- Torroella de Montgrí?” “D’acord”. Ens fem la bossa i una de les coses que ens hi fiquem és aquell llibre “per si de cas tingués un moment”. Hi arribem i anem a donar un vol per la platja, ens asseiem i se’ns acut que podria ser bon moment, entre el so de les ones del mar i l’oloreta que fa l’aire a sal, de continuar llegint. Ve una revolada de vent d’aquells que aixequen la sorra, però es queda just al punt que no molesta. Entre les pàgines del llibre, sense voler-ho es queden uns quants grans de sorra reclosos entre els plecs del llom.

Diumenge per la tarda, arribem a casa. A la nostra germana gran li dóna per llegir-se la contraportada i resulta ser que li agrada, però no només això, sinó que mentre ho fa es beu la seva tassa de cafè amb llet que, oh casualitat, va a parar-ne unes gotes a la tapa. “A la tapa del meu llibre!”. Ja és inútil. “Menys mal que a les bibliotecàries se’ls hi va acudir la genial idea de folrar-los”-pensem.

Passen els dies i aquell llibre es va fent més lleuger de llegir, les últimes pàgines, els darrers capítols. “Va, a l’hora en punt deixo de llegir-lo i em fico a fer una mica de “...” –ho deixo a la vostra elecció-“. Però no, passa l’hora, i la següent i cada pàgina es fa més interessant que la darrera, impossible parar. Se’ns passa pel cap comptar les pàgines que ens queden per arribar a l’última plana (aquella que sempre deixen en blanc, davant i darrere). “Ara pel que queda...”

I... final! “sí, ha valgut la pena”.”

Una altra història d’aquest llibre podria ser...

""Caram! Aquí al llom d'aquest llibre hi ha sorra... d'on deurà ser? I aquestes paraules escrites als marges? i...""